Acceso usuarios
, Ana María Urrutia Beaskoa (dir. tes.) , Miquel Bennasar Veny (tut. tes.) , Concepción Zaforteza Lallemand (secret.) , María Acevedo Nuevo (voc.) Introducción: El uso de las contenciones físicas es una práctica habitual en el cuidado de las personas mayores hospitalizadas e institucionalizadas. Sin embargo, su uso es muy cuestionado en la actualidad por las repercusiones que conlleva a nivel físico, psicológico, moral, ético, jurídico y social. En la práctica de la contención física influyen tanto el propio paciente y sus familiares, como los profesionales sanitarios y la institución. En concreto, la bibliografía señala que los profesionales muestran una falta de conocimientos respecto a las contenciones físicas y presentan actitudes favorables a su uso, lo que se relaciona con una peor práctica. Marco teórico: El estudio se enmarca en el paradigma crítico-social. En concreto, se ha decidido utilizar el pensamiento de Foucault, especialmente el entramado conceptual relacionado con la seguridad, la disciplina, la normalización y la resistencia. Como teoría de segundo rango, se ha optado por las teorías de la deshumanización de Haslam, entendida como el acto de despojar a la persona de ciertas cualidades propias de los humanos. Objetivos: Conocer la cultura de la contención física del paciente geriátrico entre los profesionales sanitarios de los hospitales de atención intermedia en Mallorca. En concreto, se pretende explorar los conocimientos, las actitudes y las prácticas de los profesionales en relación al uso de las contenciones físicas, describir los factores institucionales que influyen en éste y analizar su impacto ético, identificando las similitudes y las diferencias en el discurso profesional según la disciplina y la categoría laboral. Metodología: Diseño cualitativo de enfoque etnometodológico mediante análisis crítico del discurso. El estudio se desarrolló en los hospitales de atención intermedia de Mallorca. Se realizaron 22 entrevistas semiestructuradas a médicos, enfermeras y técnicos en cuidados auxiliares de enfermería, seleccionados mediante muestreo teórico-intencional. Se garantizó el rigor metodológico mediante la saturación de los datos, la triangulación y la reflexividad. El estudio fue aprobado por la Comisión de Investigación de los centros incluidos y por el Comité de Ética de la Investigación de las Islas Baleares (IB 4026/19 PI). Todos los participantes otorgaron su consentimiento informado y sus datos fueron tratados confidencialmente. Resultados: Los profesionales presentan falta de conocimientos sobre las propias contenciones físicas, el marco legal que las regula y los principios del cuidado sin contenciones. Las contenciones son valoradas como elementos necesarios, protectores e, incluso, terapéuticos en el cuidado de las personas mayores. La aplicación de las contenciones físicas conforma una práctica normalizada al ser utilizadas de forma automatizada, rutinaria, preventiva y prolongada en el tiempo. Además, los déficits arquitectónicos e institucionales propician su uso, que se mantiene ante la falta de control por parte de la organización sobre su aplicación. La práctica de la contención responde así a la cultura de seguridad y la disciplina de las instituciones sanitarias y a una visión deshumanizada de las personas mayores. Los profesionales presentan conflictos éticos derivados del debate entre la autonomía y la no maleficencia (entendida únicamente desde la esfera física) del paciente, para cuyo afrontamiento despliegan estrategias como la racionalización en base a la seguridad física o su rol profesional. La práctica de la contención física difiere según la categoría laboral, de tal forma que las auxiliares de enfermería asumen una función técnica; las enfermeras prescriben y coordinan el proceso; y los médicos se convierten en garantes legales de su prescripción. Conclusiones: Las contenciones físicas conforman una práctica normalizada, deshumanizante y deshumanizada en el cuidado a las personas mayores, justificada por y para la seguridad física del paciente geriátrico y desarrollada ante la actitud permisiva de las instituciones. Los profesionales y las instituciones deben comprometerse con los cuidados centrados en la persona y libres de contenciones físicas.
Introducció: L'ús de les contencions físiques és una pràctica habitual en la cura de les persones majors hospitalitzades i institucionalitzades. No obstant això, el seu ús és molt qüestionat en l'actualitat per les repercussions que comporta a nivell físic, psicològic, moral, ètic, jurídic i social. En la pràctica de la contenció física influeixen tant el propi pacient i els seus familiars, com els professionals sanitaris i la institució. En concret, la bibliografia assenyala que els professionals mostren falta de coneixements respecte a les contencions físiques i presenten actituds favorables al seu ús, el que es relaciona amb una pitjor pràctica. Marc teòric: L'estudi s'emmarca en el paradigma crític-social. En concret, s'ha decidit utilitzar el pensament de Foucault, especialment l'entramat conceptual relacionat amb la seguretat, la disciplina, la normalització i la resistència. Com teoria de segon rang, s'ha optat per les teories de la deshumanització de Haslam, entesa com l'acte de despullar a la persona de certes qualitats pròpies dels humans. Objectius: Conèixer la cultura de la contenció física del pacient geriàtric entre els professionals sanitaris dels hospitals d'atenció intermèdia a Mallorca. En concret, es pretén explorar els coneixements, les actituds i les pràctiques dels professionals en relació a l'ús de les contencions físiques, descriure els factors institucionals que hi influeixen i analitzar el seu impacte ètic, identificant les similituds i les diferències en el discurs dels professionals segons la seva disciplina i categoria laboral. Metodologia: Disseny qualitatiu d'enfocament etnometodològic mitjançant l'anàlisi crític del discurs. L'estudi es va desenvolupar en els hospitals d'atenció intermèdia de Mallorca. Es varen realitzar 22 entrevistes semiestructurades a metges, infermeres i tècnics en cures auxiliars d'infermeria, seleccionats mitjançant mostreig teòric-intencional. Es va garantir el rigor metodològic mitjançant la saturació de les dades, la triangulació i la reflexivitat. L'estudi es va aprovar per la Comissió d'Investigació dels centres inclosos i va ser avaluat positivament pel Comitè d'Ètica de la Investigació de les Illes Balears (IB 4026/19 PI). Tots els participants atorgaren el seu consentiment informat i les seves dades varen ser tractades de forma confidencial. Resultats: Els professionals presenten falta de coneixements sobre les pròpies contencions físiques, el marc legal que els regula i els principis de la cura sense contencions. Les contencions són valorades com a elements necessaris, protectors i, inclús, terapèutics en la cura de les persones majors. L’aplicació de les contencions físiques conforma una pràctica normalitzada essent utilitzades de forma automatitzada, rutinària, preventiva i prolongada en el temps. A més, els dèficits arquitectònics i institucionals propicien el seu ús, que es manté davant la falta de control per part de l’organització sobre la seva aplicació. La pràctica de la contenció respon així a la cultura de la seguretat física i la disciplina de les institucions sanitàries i a una visió deshumanitzada de les persones grans. Els professionals presenten conflictes ètics derivats del debat entre l'autonomia i la no maleficència (entesa només des de l’esfera física) del pacient, i per al seu afrontament despleguen estratègies com la racionalització d'acord amb la seguretat o el seu rol professional. La pràctica de la contenció física difereix segons la categoria laboral, de tal forma que les auxiliars d'infermeria assumeixen una funció tècnica; les infermeres prescriuen i coordinen el procés; i els metges es converteixen en garants legals de la seva prescripció. Conclusions: Les contencions físiques conformen una pràctica normalitzada i deshumanitzada en la cura a les persones majors, justificada per la seguretat física del pacient geriàtric i desenvolupada davant l’actitud permissiva de les institucions. Els professionals i les institucions han de comprometre’s amb les cures centrades en les persones i lliures de contencions físiques.
Introduction: The use of physical restraints is a common practice in the care of hospitalized and institutionalized elderly. However, this practice is currently being questioned because of the physical, psychological, moral, ethical, legal and social repercussions that its use entails. The use of physical restraints is influenced by both the patient himself and his family, as well as the health professionals and the institution. Specifically, the literature indicates that professionals show a lack of knowledge regarding physical restraints and have attitudes favourable to their use, which is related to a worse practice. Theoretical framework: The study is framed in the critical-social paradigm. Specifically, it has been decided to use Foucault's theoretical framework, especially, the conceptual framework related to safety, discipline, normalization, and resistance. The theory of Haslam's dehumanization has been chosen as a middle-range theory, meaning dehumanizing the act of stripping the person of certain qualities that are characteristic of humans. Objectives: To explore the culture of physical restraint of geriatric patients among health professionals of intermediate care hospitals in Mallorca. Specifically, it is intended to describe the knowledge, attitudes and practices of professionals regarding the use of physical restraints, to describe the institutional factors that influence it and to analyse its ethical impact, identifying the similarities and differences in the discourse of healthcare professionals according to their discipline and professional category. Methodology: Qualitative design with an ethnomethodological approach through critical discourse analysis. The study was conducted in intermediate care hospitals in Mallorca. Twenty-two semi-structured interviews were conducted with physicians, nurses, and nursing assistants, selected through theoretical-intentional sampling. Methodological rigour was guaranteed through data saturation, triangulation, and reflexivity. The study was approved by the Research Commission of the centres included and was positively evaluated by the Research Ethics Committee of the Balearic Islands (IB 4026/19 PI). All participants gave their informed consent and their data were treated confidentially. Results: The professionals have a lack of knowledge about physical restraints, the legal framework that regulates them and the principles of care without restraints. The restraints are valued as necessary, protective, and even therapeutic elements in the care of the elderly and constitute a standardized practice when they are used in an automated, routine, preventive, and prolonged manner. In addition, architectural and institutional deficits encourage their use, which is maintained due to the lack of control by the organization over its application. The practice of restraint responds thus to the culture of safety and discipline in health institutions and to a dehumanized view of the elderly. Professionals present ethical conflicts arising from the debate between patient autonomy and non-maleficence (understood only from the physical sphere). To deal with these conflicts, professionals deploy strategies such as rationalization based on physical security or their professional role. The practice of physical restraint differs depending on the professional category, in such a way that nursing assistants assume a technical function; nurses prescribe and coordinate the process; and doctors become legal guarantors of the prescription. Conclusions: Physical restraint is a standardized, dehumanizing, and dehumanized practice in the care of the elderly, justified by and for the geriatric patient's physical security and developed in the presence of a permissive attitude of the institutions. Professionals and institutions must commit to person centred care and free from physical restraints.
