Acceso usuarios
Esther González Gea
El present article fa un recorregut de caràcter històric des de l’aparició del retrat fotogràfic post mortem en el segle xix fins a l’actualitat, posant el focus en la importància que les dones han tingut en la seva gestació, desenvolupament i supervivència. Perquè les dones sempre han mantingut una relació pròxima amb la mort, tant per les qüestions simbòliques-biològiques com amb les d’origen pràctic derivades de les primeres: plorar-los, arreglar-los, vetllar-los i recordar-los. Tot això ha influït en una feminització de la mort, especialment a partir del segle xix, que es posa de manifest en el retrat fotogràfic post mortem. En aquest context, aquests retrats funcionen per a restituir la identitat, reforçar els llaços familiars, i aproximar-se als difunts quan sigui necessari en benefici d’un correcte dol. La imatge fotogràfica del difunt en solitari o en companyia és una representació visual que ha sofert lleugeres variacions al llarg del temps i que conté diferents funcions, en les quals s’entrellaça el representat amb la seva condició material i el seu destí. A més a més, aquest tipus d’imatges són un document que dona pistes de les diferents èpoques amb les seves respectives mentalitats i les unifica al voltant de la pèrdua i la seva gestió. En última instància, aquestes fotografies interpel·len amb multitud de preguntes sobre la falta i les seves conseqüències tant en el passat com en el present pel que es necessita la interdisciplinarietat per abordar-les en la seva complexitat.
