Acceso usuarios
Fátima Esther De Lima Pinasco
, María Carolina Farías Rodríguez
La muerte perinatal se encuentra enmarcada dentro de un contexto social donde no es reconocida explícitamente como «la muerte de un bebé». La pérdida perinatal es una realidad muy frecuente y de alto impacto para la familia. Sin embargo, es un duelo que se vive en mucha soledad. La teoría ecosistémica con su perspectiva ecológica entiende que el desarrollo humano está influenciado por las relaciones con su entorno. La psicología perinatal, vista desde un enfoque ecosistémico, permite una mirada amplia y flexible. En este sentido, hay una falta de empatía sobre el dolor que atraviesa el varón-padre sobre la muerte de su hijo/a que puede conducirlos a una impotencia y una sensación de marginación ante su vivencia. Dentro de la cultura patriarcal, el concepto de paternidad está asociado por la capacidad del varón para embarazar y en su capacidad de ser proveedor económico. La identidad de los varones aún está vinculada en la construcción de la masculinidad que está en contraposición a la reproducción. Frente a la pérdida, el varón interpreta el rol de apoyar a la mujer, generando limitaciones en poder expresar su propio malestar. Estos aprenden a identificarse con la razón y hacen un corte abrupto de la experiencia corporal y emocional. Esta forma de vivir el duelo, no les permite transitar la pérdida, evitando conectar con su propia sensibilidad, lo que retroalimenta el paradigma.
La mort perinatal es troba emmarcada dins d’un context social on no és reconeguda explícitament com «la mort d’un nadó». La pèrdua perinatal és una realitat molt freqüent i d’alt impacte per a la família. No obstant això, és un dol que es viu en molta solitud. La teoria ecosistèmica amb la seva perspectiva ecològica entén que el desenvolupament humà està influenciat per les relacions amb el seu entorn. La psicologia perinatal, vista des d’un enfocament ecosistèmic, permet una mirada àmplia i flexible. En aquest sentit, hi ha una falta d’empatia sobre el dolor que travessa l’home-pare sobre la mort del seu fill/a, fet que pot conduir-lo a una impotència i una sensació de marginació davant la seva vivència. Dins la cultura patriarcal, el concepte de paternitat està associat a la capacitat de l’home per a embarassar i a la seva capacitat de ser proveïdor econòmic. La identitat dels homes encara està vinculada a la construcció de la masculinitat que està en contraposició a la reproducció. Enfront la pèrdua, l’home interpreta el rol de fer costat a la dona, generant limitacions a poder expressar el seu propi malestar. Aquests aprenen a identificar-se amb la raó i fan un tall abrupte de l’experiència corporal i emocional. Aquesta manera de viure el dol, no els permet transitar la pèrdua, evitant connectar amb la seva pròpia sensibilitat, la qual cosa retroalimenta el paradigma.
Perinatal death is framed within a social context where it is not explicitly recognized as «the death of a baby». Perinatal loss is a very frequent reality and has a high impact on the family. However, it is a grief that is experienced in great solitude. Ecosystem theory with its ecological perspective understands that human development is influenced by relationships with its environment. Perinatal Psychology seen from an ecosystem approach allows a broad and flexible view. In this sense, there is a lack of empathy regarding the pain that the male father is going through regarding the death of his/her child, which can lead to helplessness and a feeling of marginalization in the face of their experience. Within a patriarchal culture, the concept of paternity is associated with a man’s ability to get pregnant and his ability to be an economic provider. The identity of men is still linked to the construction of masculinity, which is in contrast to reproduction. Faced with loss, the man plays the role of supporting the woman, generating limitations in being able to express her own discomfort. These learn to identify with reason and make an abrupt cut from the bodily and emotional experience. This way of experiencing grief does not allow them to navigate the loss, avoiding connecting with their own sensitivity, which feeds back into the paradigm.
