Acceso usuarios
Conxita Leal, Antón Rañé, Ricard Herrero
La escalada deportiva es un deporte joven pero bien definido y lejos de sus predecesores, el montañismo o la escalada tradicional. La práctica de este deporte requiere un entrenamiento intensivo para conseguir una técnica depurada por lo que a menudo se observan lesiones por sobrecarga de los dedos. Esto puede obligar a abandonar la escalada. En este trabajo se estudian 30 escaladores de élite masculinos, sus entornos sociales y las actitudes, el consumo de drogas, los hábitos nutritivos y las pautas de entrenamiento. Se describen también los datos físicos y ergométrícos de estos deportistas así como lesiones debidas al sobreentrenamíento. Se ha llevado a cabo un estudio radiológico de las manos con película de alta resolución. Se ha constituido también un grupo control de 11 atletas que no utilizan las manos en su deporte ni han escalado nunca. Resultados: El escalador tiene un nivel de estudios más bajo y están con mayor frecuencia en paro o trabajando en tareas manuales o eventuales que los atletas del grupo control. No existen diferencias entre el consumo de drogas excepto en el Hachís que es ampliamente consumido por los escaladores. Los escaladores dedican unas 20 horas semanales al entrenamiento o la práctica de la escalada. Es frecuente la sobrecarga de los dedos y en general de las extremi-dades superiores. Utilizan métodos de entrenamiento individuales tanto en volumen como en intensidad y a menudo olvidan el entrenamiento de las capacidades aeróbicas. Probablemente por esto se ha encontrado un consumo máximo de oxígeno relativamente bajo. Las lesiones más frecuentes de los dedos son las tendirtitis y las tenosinovitis de los flexores por sobrecarga,especialmente de los dedos 3º y 4°.
L'escalada esportiva és un esport jove però ben definit i ben lluny dels seus antecessors, el muntanyisme o l’escalada tradicional. La pràctica d'aquest esport de-mana un entrenament Intensiu per aconseguir una tècnica depurada, fet pel qual sovint s'observen lesions per sobrecàrrega dels dits. Això pot obligar a abandonar l'escalada. En aquest treball s'estudien 30 escaladors d'elit masculins, el seu entorn social i les actituds, el consum de drogues, els hàbits nutritius i les pautes d'entrenament. Es descriuen també les troballes físiques i ergomètriques d'aquests esportistes i les lesions degudes a sobreentrenament. S'ha dut també a terme un estudi radiològic de les mans amb pel·lícula d'alta resolució. Per altra banda, s'ha constituït un grup control d'onze atletes que no utilitzen les mans en el seu esport ni han escalat mai. Resultats: Els escaladors tenen un nivell d'estudis mes baix i estan mes sovint aturats o treballant en feines manuals o eventuals que els atletes del grup control. No hi ha diferencies en el consum de drogues excepte pel que fa l'haixix que és consumit àmpliament pels escala-dors. Els escaladors dediquen unes 20 hores setmanals a l'entrenament o a la pràctica de l'escalada. És freqüent la sobrecàrrega deis dits, i en general, de les extremitats superiors. Utilitzen mètodes d'entrenament individuals, tant en volum com en intensitat, i sovint obliden l'entrenament de les capacitats aeròbiques. Probablement per això s'ha trobat un consum màxim d'oxigen relativament baix. Les lesions mes freqüents deis dits son les tendinitis i les tenosinovitis dels flexors per sobrecàrrega, especialment dels dits 3r. i 4rt. Es descriu també una fractura espiroide després de torsió falàngica. Les troballes radiològiques mes freqüents son: - Hipertrofia cortical de la segona falange . - Microfractures de les articulacions metacarpofalángiques. - Osteosclerosi de les falanges distals. - Hiperosíosi cortical a les articulacions metacarpofa-- Hiperostosi de la superfície flexora de les segones falanges. - Destrucció de l'os subcondral a les articulacions metacarpofalángiques i inierfalángiques proximals especialment dels dits 3r. i 4r.
